Operació Audiència

Quan va acabar la tercera edició d'Operación triunfo, ningú coneixia el nom del guanyador, el programa estava destinat a desaparèixer, llavors Telecinco acostumada comprar saldos i reflotar-los va dir: “Ens ho quedem, però necessitem reformes.” En comptes de buscar a cantants buscarem espàrrings (que són aquests boxadors amateurs que es posen per a rebre els cops dels superstars). El jurat…necessitem un tio que fiqui canya, que sigui clar, que digui les coses pel seu nom. I un sol concursant amb veu, així les gires ens sortiran més barates. Això va ser per a la quarta edició, però quan crees un monstre sol passar que perds el control sobre ell, sinó que l'hi diguin al Barça amb Ronaldinho (ja posats càrrec contra tots). Doncs el tema ha anat degenerant fins a ficar a joves que no volen ser cantants, amb il·lusió de ser una cosa que no saben ni ells, disposats a aguantar envestides d'un Risto Mejide deslligat que ha perdut el control i que ni ell controla a la seva fera (suposo dominada pels índexs d'audiència), dispara contra el programa, jurat, professors, presentador, mai contra ell doncs això li convertiria en un bufó, en un freaky. I això faria que el programa deixés de ser un negoci rotund, un fast food televisiu a ser un programa humà. Prefereixo als Po Zi, Risitas, Tamara o Yurena o …, Leonardo Dantes, el Dioni, aquests bufons del segle XXI o frikis, que s'exposen ells, es ridiculizan, tot professionalment clar, per a portar-nos un poc de diversió, per a fer-nos oblidar les nostres misèries i d'una forma sana, no llançant ganivets o tallant a la noia a la caixa amb un xerrac. Del circ sempre el millor han estat els pallassos, però en la tele són els domadors…
Wellcome to the Freak Show.....