Tots els que tenen fills no són pares

La idea original del blog era crear alguna cosa que aconseguís que la gent faci les coses bé o almenys el que moralment està bé (no políticament i sempre des del meu punt de vista).
Lluny d'opcions polítiques, religioses o socials, aconseguir que el món es doni compte que no anem per bon camí.....
La idea era aconseguir que ens n'adonem que l'important en el món és el sentiment i des d'això la resta ve sol, fer que des de la nostra petita parcel·la, el món (o almenys el que ens envolta) sigui un lloc millor per viure.
Sembla ser que amb un simple blog i fent les coses bé no n'hi ha prou i hi ha dies que m'agradaria aplicar el dent per dent. Cosa en el què mai no he cregut (sóc així d'il·lús), sempre vaig pensar que si nosaltres fem les coses bé, al final els que no ho fan veuran que aquest és el camí i sempre vaig rebutjar l'aplicar violència a la violència.
Però es fa de dia i sento a la ràdio que hi ha 7300 denúncies de maltractaments a menors a Catalunya i que un bebè de 9 mesos ha mort a causa "suposadament" de maltractaments.....
Bebès indefensos, que no parlen, no deuen diners, no diuen mentides, no es defensen, l'únic dolent que han fet ha estat tenir la mala sort de néixer amb uns "pares" que no es mereixen aquesta denominació.
Hi ha una cosa més fastigosa i bruta que maltractar a un bebè?
Ni tan sols als guionistes de pel·lícules, quan escriuen el paper d'un fill de p ** a, se'ls acut aquesta atrocitat de falta de sentiments...
No anem bé, aquest món no va bé i el pitjor, començo a sospitar que un blog no serà suficient i molt menys esperar que un Déu ho arregli...

Com a la pel·lícula "La platja" de Leonardo DiCaprio de vegades és millor deixar que la justícia faci el seu treball i intentar no pensar en això.
Així que us he preparat alguna cosa (amb missatge subliminar clar, a qui ho descobreixi li donaré un *gallifante...)

TROÇ QUE ES POT SALTAR
De petit tenia por als mims, me'ls imaginava morint sense poder cridar (coses de nens)...
I en un dels meus viatges a London (que cursi ha quedat això) vaig descobrir un mim que em va fer perdre la por. Dave (o David) Armand.
En una altra època i gràcies a una empresa on treballava, vaig poder assistir a un concert per a unes 200 persones (sí, molt poqueta gent) a la sala bikini d'una cantant que començava, ella és Natalie Imbruglia. Als 6 mesos més o menys va treure el seu Torn i es va fer l'estrella que avui en dia és...
Casualitats de la vida: buscant per la xarxa he trobat una actuació conjunta que m'ha fet saltar les llàgrimes d'emoció i ha aconseguit de calmar les flames enceses per l'atroç noticia dels bebès maltractats (ja m'he escalfat novament)...
Us el deixo perquè pugueu gaudir també vosaltres.